Maria Raventós Fatjó

Breu apunt biogràfic

Maria Raventós Fatjó (1897-1951), filla de Manuel Raventós Domènech i Montserrat Fatjó Tintorer, va néixer el 1897 al terme municipal de Sant Sadurní d’Anoia, sent la sisena de dotze germans. La Maria era una noia espavilada, eixerida, viva, aguda, simpàtica, sabia dir les coses amb gràcia. Era valenta i tenia molta empenta. Una dona de caràcter. Dels germans era la que més, per no dir l’única, que s’atrevia amb el seu pare. Va rebre la primera ensenyança a Sant Sadurní d’Anoia, i va continuar la seva formació a Barcelona.

Al 1914, la Maria i dues de les seves germanes funden a Sant Sadurní d’Anoia l’Escola Professional i Domèstica, per a la formació de la dona. Amb 17 anys, la Maria es fa càrrec de l’administració i direcció, i va ser la continuadora de l’obra fins el moment de la seva desaparició el 1942.

La mort de dos dels seus germans, va deixar en ella un fort impacte. Anys més tard, la malaltia de la seva germana Teresina, que morí als 44 anys, va representar un altre cop molt fort per a la Maria, i també un trencament. S’avenien molt i s’estimaven entranyablement. La Teresina era religiosa, i la Maria en aquells moments estava pensant en fer-se’n. Degut a la seva precària salut, li van desaconsellar i sembla que fins obstaculitzar. Però una decisió li va quedar ferma: No es casaria. Va estar seriosament malalta de tuberculosi, i mai més tingué una salut forta.

La Maria sempre tingué un gran domini de si acompanyat d’un agut sentit de l’humor. No tenia ni els posats ni els fets d’una persona de poca salut, era agraciada físicament, ben plantada, agradable, simpàtica i amb una gran capacitat d’organització i de treball. Estigué sempre disposada a ajudar a qui veia que ho precisava, fins, a voltes, arriscant-se heroicament amb tota naturalitat com aquell que no fa res.

 Maria Raventós amb les noies acollides a la Residència

Maria Raventós amb les noies acollides a la Residència

Una anècdota: acabada ja la nostra guerra i començada la guerra mundial de 1940-1945, en Jesús, el germà més jove, des de Buenos Aires (Argentina) li va demanar consell i ajuda per a un problema personal. Ella promptament decideix partir cap a Argentina en ajuda del germà. Era arriscat anar-hi en aquelles circumstàncies. El viatge es feia en vaixell, durava uns 40 dies, si no sorgien majors entrebancs a causa de la guerra. Veié clarament que el seu viatge no seria d’esbarjo, no obstant, partí decidida exclusivament per prestar al germà l’ajuda que li demanava. De bones a primeres un cop embarcada es trobà que era l’única dona que anava al vaixell, tot eren homes. S’ho havia temut, i per tant, previsora i decidida, portava a la maleta pantalons per vestir-se, quan a Espanya encara no hi havia ni una sola dona que en portés. Per altra banda, s’alegrà i acceptà agraïda que el Capità, intuint la seva incomoditat en aquell ambient, li cedís gentilment la seva pròpia cambra. Tingué un altre ensurt durant el curs del viatge, quan va adonar-se que el vaixell no seguia la ruta establerta, ho preguntà, però en això no va ser complaguda, no va obtenir una resposta clara. Segurament per motius de seguretat o per prescripcions bèl·liques canviaren la ruta…. Però, finalment arribà a Buenos Aires! Això és el que importava.

Trobà allà més compensació al seu esforç del que es pensava. No sols va poder resoldre el problema del seu germà, sinó que també va tenir la gran satisfacció de trobar-hi el Sr. Cambó, que emigrat forçós de Catalunya, vivia a l’Argentina molt enyorat. Ella el va poder ajudar i animar humanament i espiritualment.

Pels volts dels anys 40 del segle XX, la Maria va fer un viatge a El Cairo. Allà es topà de front amb la cruesa de la situació de tantes nenes i joves que eren abusades i prostituïdes per màfies, algunes venudes per les seves famílies i altres robades al carrer. De tornada a Barcelona, la Maria no descansava, i no deixava de pensar què podia fer ella per ajudar tantes noies del seu entorn que necessitaven una oportunitat per poder tirar endavant la seva vida sense haver de dependre de persones que les menystinguessin o abusessin d’elles. Un dia caminant en plena ciutat, va sentir tal torbament i dolor interior que no va poder més, i tot i anant elegantment vestida, es va asseure a la vorera del carrer i es posà a plorar. Havia de fer alguna cosa!

Poc després, el 22 de gener de 1945, inaugurava la seva obra definitiva, l’Escola – Taller – Santa Eulàlia per a la protecció de la jove. Se sentí el ressò d’una altra escola, “l’Escola Professional i Domèstica de Sant Sadurní d’Anoia” que només feia tres anys que s’havia tancat definitivament. Dues escoles ben diferents, però les dues dedicades al bé de les joves que la Maria portà sempre al cor. Ara s’hi donava del tot. Vivia amb les noies, se les estimava com a filles, tenia un carisma especial per acollir-les, per tractar-les i fins per anar-les a buscar on calgués.

Segons escriu ella mateixa, el dia que va firmar la compra de la “Casa Mare”, actual seu de la Fundació Maria Raventós, va trobar la pau que tant havia estat buscant tota la vida. A partir de llavors la seva vida es va centrar en les joves. Els seus interessos personals, familiars i de salut varen passar a segon terme.

Escola Taller Santa Eulàlia

Escola Taller Santa Eulàlia

La Maria era una dona emprenedora i amb una mentalitat oberta i aterrada. Amb el seu tarannà d’empresària, no va trigar a obrir un pis al carrer Muntaner de la ciutat, per a exposar, vendre i recollir els encàrrecs dels treballs que feien les noies acollides a l’Escola Taller.

L’Escola Taller Santa Eulàlia tenia capacitat per acollir a 40 noies. En el temps en què la Maria Raventós va estar al capdavant de la Institució, es van acollir al voltant de 100 noies per any. Al cap de cinc anys d’iniciada la Residència i l’Escola Taller, la Maria adquireix la casa d’enfront per a destinar-la a residència per a noies soles amb fills al seu càrrec. La Maria, sensible com era a totes aquelles situacions que aboquen les dones a l’exclusió, se n’adona de la precarietat i marginació en la que viuen moltes dones i noies joves que estan soles i embarassades o amb fills al seu càrrec. La Maria decideix ampliar la seva obra per a donar una oportunitat a aquestes noies per a tirar endavant la seva maternitat i assolir l’autonomia plena.

Tot just iniciada la seva obra va sofrir el primer símptoma greu de la malaltia que al cap d’uns cinc anys la portà a la mort, l’hemofília. Visqué aquells anys amb bona qualitat de vida física i més encara espiritual, amb el cap i amb el cor ple de projectes en pro de l’Escola Taller Santa Eulàlia, i la Residència Maternal Santa Eulàlia. El dia 5 de Març de 1951, moria a Barcelona d’una hemorràgia cerebral. Feia uns dies que estava al llit i se sentia morir, tot i tenint encara el cap clar. Després de la seva mort, fou precís suplir-la per quatre persones i encara no podien donar a l’abast amb tota la feina que desenvolupava ella sola.

Als pocs anys de la seva mort, els seus germans decideixen crear la Fundació Maria Raventós per a seguir l’obra que ella havia iniciat. Actualment, la Fundació porta a terme quatre serveis: la Residència maternal, l’Escola Bressol, el pis assistit per a noies ex-tutelades i la xarxa de pisos assistits per a l’assoliment de l’autonomia plena per a joves i mares soles en situació d’exclusió social.

Maria Raventós. El fil invisible.