Al 2019, la Keisa va haver de deixar el seu fill gran al seu país perquè el petit rebés tractament mèdic a Barcelona. Després d’anys separats, ara viuen tots tres junts en un dels nostres Habitatges d’Inclusió. Avui t’apropem la seva història de superació, i t’animem a sumar-te amb la teva donació, perquè puguem acompanyar més famílies.
Keisa, digues-nos què ha estat per a tu el millor del 2024.
Portar-me el meu fill, sense dubte. El meu major èxit és estar aquí amb els meus dos fills. Estar els tres units, tenir una llar. I també començar a estudiar.
Fa quant que esteu a Barcelona i en aquest pis?
A Barcelona, fa 5 anys. Al pis, 3. Quan en petit estava en tractament i controls cada 3 mesos, l’hospital ens deixava un pis. Però en un viatge al nostre país va tenir una recaiguda i ens van dir que allà no podien fer res més per tractar-lo; per això vam tornar a Barcelona amb el suport d’una Fundació veneçolana.
I què va passar després?
Efectivament, aquí va millorar. Els controls es van espaiar. D’una banda estava contenta, perquè ell va evolucionar bé. Però d’altra, va ser un doble dol: vaig entendre que ja no tornaríem al nostre país, i aquí no teníem on viure perquè ja no podíem quedar-nos al el pis de l’hospital.
A la Fundació com hi vas arribar?
Me’n vaig assabentar a través d’una coneguda i ho vaig comentar amb la treballadora social que duia el nostre cas. Vaig tenir l’entrevista amb la coordinadora dels pisos i vam poder mudar-nos aquí. Entrar al pis va ser una tranquil·litat. Per primera vegada vaig tenir una llar aquí. Abans havíem estat en allotjaments temporals, en canvi això és una casa, una llar.
Ens pots explicar més sobre els teus estudis i la teva feina?
Jo he fet moltes coses; vaig a poc a poc però sempre vaig. M’he format i treballat en diversos llocs, però el que m’agrada és cuidar de les persones. Vaig tenir experiència en aquest camp fa anys, perquè vaig cuidar d’un veí, una espècie d’ “avi adoptiu” i vaig aprendre moltes coses. Havia fet un curs de Cures a la Dependència, i aquest any he tornat a estudiar. Aquesta vegada, un Grau Mitjà d’Auxiliar d’Infermeria.
I un somni que tinguis ara mateix…
Penso a treballar en allò que m’agrada. Ara estic estable, protegida. Però arribarà el moment de viure per mi mateixa, en què m’hagi d’independitzar de la Fundació, i estic preparant-me per això. He lluitat molt i ara no ho deixaré; continuaré lluitant pel nostre futur.
I en aquest sentit, què creus que t’aporta estar en aquest pis?
Viure en aquest pis significa estar en el lloc adequat per poder treballar pel nostre futur. Aquí compto amb la companyia, amb el suport que em permet seguir avançant. Em donen suport, m’ajuden a créixer: amb els meus fills, amb les meves coses personals, quan sento que no puc…i això és molt important. Quan creuen en tú, tú també sents que pots. Jo he aconseguit moltes coses amb el meu esforç. Però la Núria, que ha estat la meva educadora tot aquest temps, sempre ha estat allà.
La Keisa ha comptat amb l’acompanyament que necessitava, gràcies a persones com tu, que col·laboren any rere any. T’animem a que et sumis avui amb la teva donació. Pots fer-ho des d’aquest formulari segur.
La Keisa ha comptat amb l’acompanyament que necessitava, gràcies a persones com tú, que any rere any col·laboren amb nosalters. T’animem a sumar-te avui amb la teva conació. Pots fer-ho des d’aquest formulari segur.
Comptem amb tu!
