“Ser aquí et permet créixer com a dona, com a mare i com a persona”

juliol 16, 2025
, 10:32 am
, Notícies

La Keisa, una de les dones que viu amb els seus dos fills en un dels pisos de la fundació, ha estat entrevistada per La Vanguardia. Una història de superació i reconstrucció personal que posa en valor la importància de l’acompanyament i l’estabilitat. Us compartim l’entrevista:

La llar que ha canviat la vida de la Keisa

La Keisa, de 27 anys, ha viscut en una “supervivència constant” durant massa temps. Així és com aquesta jove veneçolana ha descrit a La Vanguardia els últims anys de la seva vida. Avui, per fi, viu amb “tranquil·litat” per poder continuar endavant. Té una feina i viu amb els seus dos fills en un lloc segur on els pot criar: un dels pisos de la Fundació Maria Raventós.

La jove va emigrar a Espanya fa sis anys i des de fa quatre anys que viu en un dels pisos que aquesta entitat ofereix a dones en risc d’exclusió. L’objectiu és proporcionar-los un habitatge digne i estable durant un període de temps de cinc anys i acompanyar-les en el desenvolupament de les seves capacitats perquè puguin aconseguir la plena autonomia.

Per a la Keisa, ser als pisos és sinònim d’“estabilitat”. Comparteix habitatge amb una altra família monoparental femenina i cada setmana reben el suport d’un equip educatiu amb l’objectiu d’acompanyar les joves i els seus fills perquè puguin continuar treballant en els seus projectes vitals. “Amb les educadores pots riure, plorar, et donen suport, t’alleugen o fins i tot t’acompanyen al metge si ho necessites. Quan tens algun dubte, et donen la informació, però t’animen a fer-ho per tu mateixa”, diu la Keisa, que revela que no les “necessita tant” ara.

Des de la Fundació Maria Raventós aposten per un llarg model d’acompanyament amb l’objectiu d’estabilitzar, vincular i, finalment, capacitar les dones. “És necessari que entenguin com estan i buidar una mica aquella motxilla tan carregada de dificultats. També creiem que l’única manera real de començar a treballar les capacitats personals és des del vincle. Sentir-se part d’alguna cosa. I a partir d’allà capacitar”, detalla Marta Bàrbara, directora de l’entitat.

Capacitar tant en l’àmbit de la criança com en el personal, fomentant la formació, enfortint l’autoestima i aprenent a posar límits o allunyar-se dels contextos de violència de què provenen, són només alguns dels exemples de què parla Bàrbara.

L’entitat acompanya mares en risc d’exclusió potenciant la seva autonomia i empoderament

Quan tot el que existeix és supervivència, no hi ha espai per construir un projecte de vida. Per això és tan important el temps i ajustar l’acompanyament educatiu a cada dona i al seu procés.

“Només així es poden desenvolupar sense la pressió constant de preguntes com: On viuré?, què menjaré?, com protegiré el meu fill o filla?”.

Precisament, aquestes preguntes ressonaven al cap de la Keisa des que va deixar el fill gran a la seva Veneçuela natal i es va traslladar el

2019 amb el fill petit a Barcelona, perquè pogués rebre tractament mèdic en un hospital. “A Veneçuela no podien fer res per tractar-lo i una fundació del meu país ens costejava un pis durant el temps que durés el tractament”.

L’estat de salut del seu fill petit va millorar, però li pesava estar separada del més gran. A més, ja no podia rebre ajuda del seu país i es quedaven sense un lloc on viure. “Sempre he estat amb un fill allà i un altre aquí. Va ser una agonia, però m’he sentit molt acompanyada per les educadores”, diu la jove, que ha estat separada d’un dels seus fills durant cinc anys.

Després de cinc anys separats, aquesta jove mare ara viu amb els seus dos fills en un dels pisos de la fundació, després d’haver aconseguit portar-hi el més gran l’any passat. Ara que ha aconseguit aquesta “tranquil·litat” i “estabilitat” que tant necessitava, només té paraules d’agraïment per a la fundació.

Com qualsevol altra mare, la Keisa brega cada dia amb els seus fills perquè es llevin i esmorzin, els acompanya a l’escola i després “surt corrents” cap a la feina. A la nit, quan ja dormen, es dedica a estudiar un grau mitjà d’auxiliar d’infermeria a distància. En el futur, somia de treballar en un hospital, tenir un pis i poder donar als seus fills tota l’educació possible. “ O sigui, el que vol tothom”, admet amb un somriure tímid.